Capítol 15

Glaceres. Conceptes generals

 

GLACERA O GELERA. És una gran massa de gel (bisellat i estratificat) i de neu granulada, formada a partir de grans acumulacions de neu al llarg del temps. Es dóna en aquells indrets del planeta on a causa de la seva alçada o latitud, al llarg de l’any s’acumula més neu que no pas la que es fon. Aquestes grans masses de neu i gel es desplacen de manera lenta cap al fons de la vall.

La neu recent es transforma en neu granulada i finalment en gel glacial, mitjançant un procés anomenat diagènesi, com a conseqüència de la pressió de les capes superiors sobre les inferiors, i dels canvis de temperatura.

L’element principal que distingeix les Geleres d’altres aparells glacials (Congestes de Gel), és la seva capacitat de desplaçament cap al fons de les valls, a causa de la força de la gravetat i del seu propi volum. ( Imatges 244 i 245). La traducció al castellà de Glacera o Gelera seria “Glaciar”.

Imatge 244 – 07/09/2008. Zona d’acumulació de la Glacera del Gegant als Alps Occidentals, on amb la gran acumulació de neu s’inicia el procés de formació de la glacera, així com el seu desplaçament en direcció al punt més baix de la vall.


Imatge 245 – 07/08/2988. Procés de formació de gel a partir de la transformació de capes de neu sobreposades. Glacera del Gegant, Alps Occidentals.


CONGESTES DE GEL. Són masses de neu i gel de les mateixes característiques que les glaceres però que, degut al seu menor volum d’acumulació, no tenen capacitat de desplaçament.

Als Pirineus n’hi ha en l’actualitat una quarantena. Són restes d’antigues glaceres o fragments d’actuals glaceres en retrocés que han quedat separats del cos principal. Representen un estat intermedi entre la glacera activa i la congesta de neu (que ja no és un aparell glacial) i, per tant la transformació de la Congesta de Gel en una Congesta de Neu significa l’extinció de l’aparell glacial. La traducció al castellà de la Congesta de Gel seria “Helero”.

Imatge 246 – 11/08/2006. La Congesta de Gel Nord de Posets, fruit del retrocés de l’antiga Glacera de Posets (est) que, a meitats dels anys 90 va perdre la condició de gelera. Les grans acumulacions morrèniques (veurem el concepte més endavant) ens indiquen el gruix de la glacera a meitats del segle XIX.


CONGESTA DE NEU. Acumulació temporal de neu que pot superar un o més períodes estivals però que no conté gel glacial i per tant, no es pren en consideració en la catalogació dels aparells glacials. La traducció al castellà seria “Nevero” o “Ventisquero”, en el cas que el vent provoqués l’acumulació de neu.

GLACERA ROCALLOSA. Per definir-les de manera senzilla, podríem dir que són congestes de gel recobertes per material d’erosió, que fa que el glaç no sigui visible. No tenen moviment però el pendent i el fang que s’origina a la seva base fa que tinguin un petit lliscament d’uns pocs centímetres a l’any. La seva composició actual als Pirineus seria d’una massa de gel d’entre 10 i 20 metres de gruix, recoberta entre 2 i 4 metres de material d’erosió. Per aquesta raó també s’anomenen Glaceres Negres. En castellà, “Glaciar Rocoso”. (Imatge 247)

Imatge 247 – 28/06/2009. La Glacera Rocallosa de Besiberri, d’una llargada d’uns 700 m i unes 6 ha de superfície. Tot i que ja no és un aparell glacial en sentit estricte, és l’única resta glacial podríem dir-ne activa, que existeix a Catalunya. La glacera rocallosa ocupa aproximadament l’espai que a la fotografia observeu cobert encara de neu a principis d’estiu. Imatge des del Coll d’Abellaners 2.884 m.

 

LÍNIA D’EQUILIBRI, també anomenada Línia de les Neus Permanents, marca a finals d’estiu el punt teòric on la temperatura mitjana anual és igual a 0º centígrads, i divideix les glaceres en dos sectors. A la part superior hi ha la ZONA D’ACUMULACIÓ O D’ALIMENTACIÓ, coberta de la neu que haurà de formar nou gel. A la part inferior la REGIÓ O ZONA D’ABLACIÓ, per on la glacera perd massa i el glaç queda al descobert, allargant-se en forma de llengua fins a l’extrem inferior de la gelera. (Imatges 248 i 249).

Imatge 248 – 05/08/2009. 1.- Línia d’Equilibri. 2.- Zona d’Alimentació. 3.- Zona d’Ablació. 4.- Llengua de la gelera. Glacera Oriental de la Maladeta.

 

Imatge 249 – 08/09/2008. La llengua de la Glacera de Bossons a la Vall de Chamonix. Aquesta gelera és la que salva el desnivell més important de tota l’Europa Occidental. El punt més elevat on es forma és a 4.808 m d’alçada al cim del Mont Blanc. El límit inferior de la llengua està una mica per sota dels 1.300 m. La seva velocitat mitjana s’apropa als 200 m anuals i el gel triga 40 anys a recórrer la seva llargada de 8 km.


FRONT DE LA GLACERA. Habitualment les glaceres formen llargues llengües que es desplacen fins el punt de fusió total. Als Pirineus s’han perdut a causa de la fusió i, únicament algunes glaceres mantenen petites llengües, que a la Glacera de l’Aneto anomenem Lòbuls. Sense aquest tret característic, les glaceres pirinenques s’han transformat en glaceres de circ o acaben en fronts tallats. Per aquest motiu, reben el nom de Glaceres del tipus Pirinenc. (Imatge 250).

Imatge 250 – 15/08/2000. El Front Tallat de les Glaceres Inferior i Superior del Mont Perdut, a la Vall de Pineta (Aragó). Imatge des del Balcó de Pineta.


ESQUERDES. Les glaceres estan en constant moviment, com a conseqüència de la força de la gravetat. Busquen l’equilibri entre el gruix de la massa de gel i la inclinació del fons, la qual cosa fa que la seva velocitat sigui irregular.

El gel glacial, tot i la seva consistència, té una certa capacitat d’adaptació. El podríem comparar, salvant les diferències, a la plastilina. En el moment en què el gel no es pot adaptar a les variacions de velocitat de la glacera, s’estripa. Aquests estrips són les esquerdes. N’hi ha de molts tipus i cadascuna respon a un moviment causat per motius diversos, com ara obstacles a la base de la glacera, passos estrets, fregament del gel amb les parets de roca laterals, canvis de temperatura que en modifiquen la velocitat, sobtats canvis de nivell del terreny , etc. (Imatges 251 i 252).

Imatge 251 – 07/09/2008. Diferents tipus d’esquerdes (longitudinals, transversals, laterals, rimaies . . .) a la glacera del Gegant.

 

Imatge 252 - 07/97/2008. Caos d’esquerdes al sector central de la Glacera del Gegant.

 

RIMAIA. És un dels molts tipus d’esquerdes existents. Es forma a la part superior de la glacera, paral•lela a la paret posterior del circ. Acostuma a ser permanent, tot i que a l’hivern queda generalment coberta de neu procedent tant de precipitacions com d’allaus. A les glaceres pirinenques més actives encara es poden trobar rimaies de considerables dimensions. (Imatge 253)

Imatge 253 – 05/08/2009. Rimaia a la Glacera Oriental de la Maladeta. Quan estan al descobert representen un obstacle important per als alpinistes. Si no són visibles perquè estan cobertes de neu, poden suposar un perill considerable.


SERACS.
Són fractures molt importants formades per grans esquerdes i torres de gel que evolucionen en forma de cascades. S’originen en llocs de pendents molt pronunciats, i per tant, on la glacera es desplaça a una velocitat més elevada. (Imatge 254). Quan els seracs que es desprenen del front d’una glacera cauen al mar, es formen els icebergs.

Imatge 254 – 25/08/2009. La cascada de seracs de la Glacera del Nupse que aboca el seu gel a la Glacera del Khumbu, molt a prop del camp base de l’Everest. (Himàlaia – Nepal).


ONDULACIONS.
Tot i que no són esquerdes en el sentit estricte de la paraula, tenen el seu origen en la major velocitat de la glacera al centre del corrent respecte als extrems. (Imatge 255).

Imatge 255 – 07/09/2008.- Les ondulacions més conegudes són les de la Glacera Mer de Glace als Alps Francesos. Precisament aquestes formes són l’origen del seu nom, ja que recorden les onades del mar.



MORRENES.
S’anomenen material de morrena tots aquells elements sòlids, diferents del gel, que es desplacen per les glaceres. Es tracta d’un conjunt de runes, format principalment per pedres, fragments de roca, sorra i pols procedents de l’erosió. També s’hi poden incloure insectes, pol•len i tot allò que no sigui glaç i vagi a parar a la gelera.

Segons la seva ubicació a la glacera, reben diverses denominacions: morrenes superiors, centrals, laterals, marginals, frontals, d’interior, de fons, etc. La gelera actua com una cinta transportadora i va dipositant tots aquests materials als límits on arriba el gel. (Imatges 256 i 257).

Imatge 256 – 07/09/2008. Glacera de Talèfre (Alps) 1.- Morrena marginal dreta. 2.- Llengua de gel de la glacera. 3.- Morrena central. 4.- Morrena superior. 5.- Morrena marginal esquerra. 6 i 7.- Punts on la glacera s’ha estabilitzat en dos períodes diferents, tot formant dues Morrenes Frontals (no s’han pogut consolidar a causa del fort pendent d’aquest sector). 8.- Porta de la glacera per on l’aigua surt a l’exterior que, en moltes ocasions, representa l’indret de naixement d’un riu.


TORRENTS DE DESGLAÇ. Formats per rierols d’aigua de fusió que es desplacen per sobre de la superfície granulada de la gelera i que l’arriben a allisar. El seu recorregut acostuma a ser molt sinuós.

Es poden precipitar cap a l’interior de la glacera, tot formant pous. Si diversos torrents desemboquen en un mateix pou formen l’anomenat Embut de Molí, en forma d’estrella. Quan l’aigua d’aquests pous arriba a les roques del fons, forma les Marmites de Glacera, que són importants erosions al fons rocallós que serveix de base a la gelera. (Imatges 257 i 258).

Imatge 257 – 09/09/2007. Torrent de desglaç molt senzill a la llengua de la Glacera Oriental de la Maladeta. (Pirineus)

 

Imatge 258 – 08/09/2008. Torrent de desglaç que es precipita a l’interior de la glacera tot formant un pou envoltat de molt material morrènic. Glacera Mer de Glace. (Alps Occidentals).


TAULES DE GLACERA. Quan una roca es desplaça juntament amb la glacera per la seva superfície, evita amb la pròpia ombra, la fusió del gel que li serveix de base. La roca queda col•locada com un bolet sobre un tronc de gel. Quan la glacera retrocedeix, aquestes roques perden el seu mitjà de transport i queden dipositades en el punt que marca en aquell moment el límit de la gelera, constituint els anomenats BLOCS ERRÀTICS. (Imatges 259 i 260).

Les TAULES DE NEU són semblants a les taules de glacera però el material transportat és un gran bloc de neu. Com que aquest bloc és més blanc que el gel, reflecteix millor la radiació solar i l’absorbeix menys, la qual cosa origina que la seva fusió sigui més lenta.

Imatge 259 - 09/09/2009. Taula de Glacera en situació de precari equilibri, ja que no és habitual que es formi en indrets on el pendent és tan pronunciat. Glacera de la Maladeta.

 

Imatge 260 – 15/08/2008. Bloc erràtic al sector de La Besurta – Pla d’Estanys, dipositat per l’antiga Glacera de la Vall de Benasc fa ja alguns milers d’anys.


PENITENTS.
Són blocs de gel, a vegades de grans dimensions, formats principalment com a conseqüència de la inclinació amb què la radiació solar impacta sobre la glacera. Són típics de les glaceres himàlaies i andines. Sovint recorden la silueta d’un monjo amb el seu hàbit i caputxa. (Imatge 261)

Imatge 261 – 25/08/2009. La curiosa i molt poc freqüent imatge d’un Penitent solitari. La seva blancor destaca molt clarament enmig de la Glacera del Khumbu, recoberta en aquest sector d’abundant material morrènic, a l’indret on s’instal•la el camp base de l’Everest pel vessant del Nepal.


GRUTES SUBGLACIALS.
Són cavitats que es formen a l’interior de les glaceres com a conseqüència de la fusió del gel i per efectes de les corrents d’aire. Sentir-se a l’interior del gel és sempre apassionant, a la vegada que inquietant. Són ja força difícils de trobar-ne a les glaceres pirinenques. (Imatges 262 i 263)

Imatge 262 – 08/09/2008. Sortida cap a l’exterior d’una gruta subglacial, amb aigua de fusió que es desprèn del sostre.

 

Imatge 263 – 08/09/2008. Desglaç a la sortida d’una gruta subglacial.